El nucli històric, el poble de Vilaür, es cita per primera vegada l’any 1017, en una butlla del papa Benet VII que confirma les propietats que el monestir de Sant Esteve de Banyoles tenia en aquest lloc, que apareix com villa Dur vel infra ejus termines. En un antre document dos-cents anys més modern, del 1245, el nom del poble és Villaurus. Durant tot el s. XIII el nom s’escriu de formes diferents: Villauro l’any 1279, Villaur l’any 1280, etc. Durant el s. XIV es troba amb la forma Villa Huro (1316), Villahuro (1362), etc.

El antecedents més antics no tenen cap relació amb el poble ni amb el terme municipal que fou delimitat per primera vegada a començament del s. XIX. Però en diversos indrets de l’actual municipi han aparegut restes que deixen constància de l’ocupació humana d’aquestes terres des de la Pehistòria.

Els més antics van aparèixer vora la carretera de l’Escala a Orriols, a ran del terme de Saus-Camallera. Era un petit enterrament Neolític amb algunes puntes de fletxa de sílex i restes de ceràmica molt malmesa. En altres llocs del terme municipal s’han trobat esquerdissos de ceràmiques ibèriques i romanes, potser procedents d’una petita cabana o casa de pagès de l’època, força freqüents a la comarca.

Però l’origen del nucli medieval de Vilaür s’ha de situar a l’Edat Mitjana, entorn els segles X-XI, que és quan apareix per primera vegada a la documentació escrita. D’aquesta època data l’església parroquial, encara que el seu aspecte actual és el d’un edifici romànic del s. XII-XIII que va ser molt reformat durant la baixa Edat Mitjana i en el decurs dels segles posteriors.

El temple primitiu era d’una sola nau, amb absis semicircular a la banda de llevant, amb una finestra central d’arcs de mig punt i d’una sola esqueixada. Tot voltant de l’absis i de la nau hi ha una petita cornisa. La porta actual, d’estil gòtico-renaixentista, està oberta en el mur de migdia. Potser ocupa el mateix lloc que la porta original, però no es pot saber amb certesa ni comprovar l’existència d’una altra porta a ponent, ja que la faána original de l’església queda tapada per una casa dels segles XVI-XVII que s’hi va adossar.

L’església fou fortificada cap el s. XV-XVI, aixecant-se una estructura al damunt del temple original que quasi va doblar l’altura de l’edifici. Sembla que a la mateixa època s’hi van adossar els contraforts del costat de migdia per garantir-ne la solidesa i impedir que la nau s’esqueixés. El terrabastall fortificat presenta tot un seguit de sageteres a l’entorn, a la part més baixa, i algunes finestres rectangulars més amunt, quasi sota el ràfec del teulat.

El campanar és una petita torre de planta quadrada o rectangular, amb arcades de mig punt i coberts a dues vessants, que es va construir en una època posterior al temple, potser quan es va fortificar.

De nucli medieval es conserva una part del recinte fortificat, sobretot a la banda de llevant i de tramuntana. És una fortificació senzilla, l’element més remarcable de la qual és el portal d’entrada a la plaça Major. És una curt passadís cobert amb volta de canó que travessa la part baixa de la torre. Les arcades d’un extrem i altre del portal són de mig punt i amb carreus ben tallats i amb un element decoratiu esculpit, com una mènsula. Les muralles continúen cap al nord, ben conservades en alguns trams. En altres, algunes cases més modernes s’hi van adossar i les mig amaguen.

A llevant del recinte medieval, fora muralla, hi ha notables mostres de l’arquitectura medieval i moderna, amb alguns casals dels segles XVII i XVIII, com Can Puig, que porta la data de 1786 inscrita al costat del nom de l’antic propietari: ANTONIVS FECIT ANNO 1786, o Can Pou, que conserva trets arquitectònics característics dels segles XVI i XVII, amb algunes finestres protegides amb reixes de forja dels segles XVII-XVIII.